Progressive Rock
iapetus · 4 de setembre del 2026
«Let’s THRAK Again» surt en dues versions senceres i cap de les dues no és la definitiva. El mateix material el van mesclar dos tècnics: Stefano Castagna el «Reel One» i Fabio Trentini el «Reel Two». La diferència que s’anuncia és l’ordre dels talls, i és real: el «Reel One» obre amb el tema títol i el «Reel Two» amb «Dark Birthday». N’hi ha una segona que s’explica menys: «Brutal» la canta Tony Levin en una versió i Pat Mastelotto en l’altra. Sumades tall a tall, les dues mescles donen 53:55 i 53:59. És el mateix disc dues vegades.
És el primer disc d’estudi de Stick Men des de «Prog Noir», que va sortir el 21 d’octubre del 2016, i va dedicat al «THRAK» que King Crimson havia publicat el 1995, amb el permís de Robert Fripp i sense contenir-ne cap tema. Levin i Mastelotto eren la meitat de la secció rítmica del doble trio que el va gravar; Markus Reuter hi ocupa el lloc de les guitarres amb els Touch Guitars U8 Deluxe. Dos dels dotze talls ja circulaven: «Brutal» va sortir en un EP el 26 de setembre del 2025 i «Swimming in Tea», en versió cantada, com a senzill l’1 de juliol del 2026.
«Haggin Triptych» (5:55) i «The Well» (6:04) són els dos talls on el trio deixa d’empènyer alhora. El primer va partit en tres seccions amb títol propi —«Renoir», «Carriage Parade» i «Yosemite Sunset»—, i al «Reel Two» hi van com a tres pistes separades en comptes d’una: d’aquí ve que un disc tingui dotze talls i l’altre catorze, i no de cap tema exclusiu. La resta del programa va per l’altre camí. «Bash Machine» i «Brutal» porten al títol el que fan, «Swimming in Tea» es mou en compassos irregulars i «Dark Birthday» acaba en un terreny lent i espès que és el més a prop del doom que han estat mai.
Cap dels dotze talls arriba als set minuts i la mitjana és de quatre i mig. El «THRAK» del 1995 tenia la seva identitat en les peces llargues i mig improvisades que el doble trio hi va deixar, i aquest homenatge no en té cap: són dotze cançons tancades, escrites i resoltes. Funciona com a disc de Stick Men i queda curt com a lectura d’aquell. De les dues mescles, a més, la de Trentini esmorteeix els moments més durs que la de Castagna magnifica, i cap de les dues portades no ho diu: qui en compri una no sap si s’enduu la versió aspra o l’altra.
iapetus, 4 de setembre del 2026. «Reel One», dotze talls, 53:55; «Reel Two», catorze talls, 53:59. Tony Levin al Chapman Stick, Markus Reuter als Touch Guitars U8 Deluxe i Pat Mastelotto a la bateria acústica i electrònica.
Valoració: 7.6/10
Text de Guillem Cardós