Metal
Autoeditat · 25 de setembre del 2026
El disc s’obre amb «Welcome to Limgrave», un minut i mig de guitarra acústica i gens de distorsió. Limgrave és la primera regió d’Elden Ring, el prat per on surt qui just acaba de començar la partida, i la resta del disc segueix el mateix criteri: deu talls i deu noms del joc, un per tall: cinc caps de nivell, dos llocs i tres moments més. És una tria que es nota a cada cançó, perquè la majoria plantegen un enemic, s’hi barallen i el resolen dins d’elles mateixes. Cap no passa de 5:47.
Noctule és Serena Cherry tota sola. Durant més d’una dècada va ser guitarrista i una de les veus de Svalbard, el grup de Bristol que va anunciar el final el maig del 2025 i que va tocar per última vegada a l’ArcTanGent de l’agost passat. El primer disc del projecte, «Wretched Abyss» (2021), el va escriure durant el confinament a partir de Skyrim; aquest canvia de joc, canvia de registre i surt autoeditat, sense cap segell pel mig. Cherry ho ha explicat en aquests termes: la llibertat de no haver de negociar res amb ningú.
El material és melodeath de manual passat per black simfònic. «Lord of Blood» (3:57), el primer avanç, que va sortir el 14 de juliol i que parla de Mohg, posa una melodia de guitarra d’escola de Göteborg per sobre d’un galop de riff. «Goddess of Rot» (4:40), publicada l’11 d’agost, és el segon avanç. La part simfònica hi entra en forma de piano gòtic i de corda, i la veu de Cherry hi xiula més que no pas crida, molt lluny de l’alternança de net i brut amb què treballava Svalbard. «Grafted» (5:11) i «Lament of The Omen King» (5:47), els dos talls més llargs, són on la banda imaginària sona més gran, i «Hallowhorn Grounds» (5:28) tanca amb un passatge orquestral sencer.
La feina de connexió, en canvi, queda en mans dels dos fragments breus. «O’ Death» dura 1:02 i fa d’interludi; amb el minut i mig de «Welcome to Limgrave» sumen els dos minuts i mig que donen al conjunt una forma de recorregut. Són trenta-nou minuts de disc i els vuit talls restants es reparteixen entre 3:14 i 5:47, un recorregut curt per a un àlbum que es presenta com una travessia.
Vuit cançons que es mouen entre els 3:14 i els 5:47, cadascuna tancada en si mateixa, fan un catàleg abans que un viatge: el disc va acumulant trobades sense que cap condicioni la següent, i quan arriba «Hallowhorn Grounds» el final pesa perquè és l’últim, no perquè s’hi hagi anat. El pes emocional que Cherry descriu a les entrevistes —diu que el joc la va ajudar a sortir d’una temporada molt dolenta— és informació que el disc deixa fora i confia a qui el llegeixi; a dins només hi ha un bestiari. I el vocabulari és manllevat de dalt a baix: les melodies són de Göteborg i les ràfegues de bateria amb teclat al darrere són d’Emperor i de Dimmu Borgir, executades amb una solvència que no deixa cap racó d’aquest disc que no hagués pogut firmar algú altre.
Valoració: 7.5/10
Text de Roger Estivill