Progressive Rock
Autoedició (oppositional//spectra) · 4 de setembre del 2026
«Amargosa Raga» no afluixa en set minuts i quaranta-set segons. El saxo alt de Jack Dell i el violí de Maximilian Jacobs es creuen per sobre d’un piano que marca els acords i d’una bateria que no es queda quieta ni un compàs, i acaba accelerant quan sembla que ja no hi cap més velocitat. Sona a improvisació col·lectiva i no ho és: Nat Bergrin ho té tot escrit i publica les partitures amb el disc. Els únics que van lliures són Markov Soroka al baix sintetitzat i Jason Roe a la bateria, i això es nota perquè la secció rítmica és l’única cosa del disc que respira com una banda.
El nom ve del «Kraanerg» que Iannis Xenakis va escriure el 1969 per a un ballet i que en grec vol dir una acció duta a terme. Els títols, en canvi, venen d’un herbari: el labellum és el pètal inferior d’una orquídia, i Masdevallia i Anguloa són dos gèneres d’orquídia. Cada peça treballa una mateixa cel·la melòdica des de posicions diferents, com les variacions d’una mateixa flor.
«Blessings in Silk, Saffron, and Naran-Ji» dura onze minuts i setze segons i és on el disc es permet seure: hi ha passatges elegíacs de piano amb els dos saxos molt endarrerits a la mescla, i el contrast amb la cursa d’abans funciona. Just després arriba «Anguloa Virginalis», tres minuts i cinquanta-tres segons de piano sol que no són de Bergrin: és una improvisació seva sobre una peça de guitarra de Garoto, i és l’únic moment de calma de tot el programa.
Els dos talls finals sumen trenta-set minuts dels seixanta-quatre que fa el disc. «Iron Sign of the Masdevallia» (16:43) porta un saxo addicional de Dom Grande i és la peça més difícil d’executar; Bergrin ha explicat que prefereix resoldre les partitures amb tecnologia d’estudi abans que escriure pensant en si es podran tocar en directe. «Visible to the Wrong Faces» (20:06) entra amb una guitarra tremolosa, hi posa el vibràfon de Roe com a baix harmònic i es desfà en quatre minuts de bateria a tota pressió.
Aquesta distribució és el problema. Amb els dos blocs llargs al final, la primera meitat queda convertida en un prefaci de vint-i-set minuts, i el disc demana que arribis sencer a l’hora de màxima densitat. La veu de Bergrin, mesclada al mateix nivell que els instruments, hi afegeix una dificultat extra: és una veu d’aficionat en un disc d’escriptura professional.
Autoedició, publicat el 4 de setembre del 2026 als Estats Units. Sis talls, 64:20.
Valoració: 8.2/10
Text de Guillem Cardós