Progressive Rock
Autoedició · 6 de juny del 2025
«TerryG» obre amb vuit minuts i deu segons que fan tot el recorregut del disc en una sola peça: entrada atmosfèrica de teclats, guitarra elèctrica que entra pesada a mitja distància, una secció central de guitarra acústica gairebé a soles i una pujada final que es construeix per capes i no per volum. És el tall que explica per què la banda es presenta com a «mediterranean space rock» a la seva pròpia web.
Alcantara són de Sicília i aquest és el seu segon disc d’estudi, sis anys després de «Solitaire» (2019). «Tamam Shud» és una expressió persa que vol dir que una cosa s’ha acabat, i el disc va sortir primer en una edició de vinil i només després a les plataformes; el 2026 n’han publicat un directe, «In Concert».
La llengua va i ve dins de la mateixa cançó. «Il Distacco» (8:52) és majoritàriament en italià amb frases esparses en anglès, i hi destaca un solo de guitarra llarg al mig, amb la banda molt endarrerida. El tall que dona títol al disc és el més quiet de tots: set minuts gairebé només de teclats, sense que la guitarra arribi a prendre el comandament en cap moment. «Wodwo/Vertigo» tanca amb el violí al davant i és la peça més clarament psicodèlica.
El que costa de trobar és on acaba el repertori d’altri i on comença el seu. «Distant Star» (5:31) i «Sail» (6:25) són les dues peces que es deixen escoltar sense demanar res, i també les dues que un oient de Pink Floyd, Riverside o Gazpacho podria situar amb els ulls tancats. La banda mateixa cita Pink Floyd i Radiohead a la seva presentació, i el disc no desmenteix la referència en cap moment.
Autoedició, 6 de juny del 2025. Sis talls, 43:25.
Valoració: 7.0/10
Text de Guillem Cardós