BluesClassic Rock
Evil Teen Records · 18 de setembre del 2026
El disc s’obre i es tanca amb les dues meitats de «Dreams and Songs», i entremig hi ha catorze cançons repartides entre les quatre vides de Warren Haynes: la dels Allman Brothers, la de Gov’t Mule, la de la seva carrera pròpia i la de les cançons que canta d’altri. L’enregistrament és del 2019, al Thomas Wolfe Auditorium d’Asheville, la ciutat on va créixer, amb els seixanta-quatre músics de l’Asheville Symphony Orchestra i una banda de directe on hi ha Oteil Burbridge al baix, Jeff Sipe a la bateria, John Medeski als teclats i Greg Osby al saxo. La cinta ha trigat set anys a sortir.
L’orquestració no la firma una sola mà. Hi ha sis arranjadors (David Campbell, Jim Gray, Tom Matta, Vince Mendoza, Sean O’Loughlin i Chris Walden) i cadascun s’ocupa de peces concretes, de manera que el tractament canvia segons la cançó en comptes d’aplicar el mateix vernís a tot. «Thorazine Shuffle» és on el sistema rendeix més: els metalls hi entren com a contramelodia mentre la banda manté el groove, i la peça conserva els trams llargs de solo que tenia en directe amb Gov’t Mule. «Banks of the Deep End» aguanta el pes de les cordes i les harmonies vocals sense perdre la línia de baix.
On costa més és amb el repertori dels Grateful Dead. «Black Peter» vivia de l’escassetat, una cançó gairebé acústica plantada sobre el silenci, i aquí hi arriben accents d’orquestra que li treuen l’aire que la sostenia. «Terrapin Station» i «Shakedown Street» s’hi avenen molt millor, perquè ja tenien secció rítmica i desenvolupament escrit abans que ningú pensés en una orquestra.
Don Was hi consta com a coproductor amb Haynes i Bob Clearmountain ho mescla, i el resultat té un acabat d’estudi que no és el que se sol sentir en una gravació d’una sola nit. «Whipping Post» tanca per sobre dels dotze minuts amb el saxo d’Osby creuant-se amb les cordes, i és el tall que explica millor per què el material no s’ha quedat definitivament a la prestatgeria.
Valoració: 7.5/10
Text d’Enric Vilaplana