Progressive Rock
1 de maig del 2026
«Overflow» va d’aigua i s’ho porta fins a l’instrumentari: Rob Harrison hi toca saxos, flautes travesseres, flautes dolces, ampolles de vidre i percussió feta picant l’aigua. Quaranta-quatre minuts en vuit talls per seguir un riu que baixa de les muntanyes d’una illa imaginària, amb el títol del segon tema, «Mariposa Falls», indicant on es posa el focus. S’obre amb «Tributaries», nou minuts i mig, i es tanca amb «Delirium», vuit minuts i dotze segons: les dues peces llargues són les dues puntes del recorregut, i entremig no n’hi ha cap que arribi als sis.
Harrison és de Swansea i toca el saxo a Z Machine, el grup que va publicar «Merging Worlds» el setembre del 2023. Aquest és el seu segon disc en solitari, després d’«Explode My Head», i l’ha fet pràcticament sol: hi posa Eliseo Salverri a la bateria i convidats a l’arpa i al violí, i també se l’ha mesclat. El saxo és la veu principal, cosa que col·loca el disc en un lloc concret del prog: les referències que ell declara són Gong, King Crimson i la Mahavishnu Orchestra, i de Jethro Tull, que seria la comparació fàcil amb un home que toca la flauta, no n’hi ha rastre. També es nota que ho ha tocat gairebé tot una persona, i no sempre a favor: el disc acumula capes més que no les fa dialogar, que és el preu de gravar-se un mateix tots els vents.
«Upstream» (tres minuts i vint-i-sis) i «Downstream» (tres minuts i vint-i-nou) són la mateixa peça i la seva reversió. L’exercici és difícil i el concepte el justifica sobre el paper, però són set minuts dels quaranta-quatre gastats en una idea que s’explica millor que no es defensa. La resta compleix el que el concepte promet: els estils canvien constantment i cap dels vuit talls repeteix la fórmula de l’anterior, de manera que els quaranta-quatre minuts passen sense que el disc s’estanqui enlloc. És una gravació d’autor, feta fora de qualsevol segell, i sona exactament com això.
Valoració: 7.0/10
Text de Guillem Cardós