Alternative
Domino · 25 de setembre del 2026
El primer que es nota de Hotel Usona són els metalls. Protomartyr ja havien obert el so a instruments de fora amb els saxos i el violoncel d’Ultimate Success Today (2020), però els metalls són nous: a «Converts» (4:06) les trompetes de Jon Fridmann estiren per damunt de la bateria d’Alex Leonard i deixen la veu de Joe Casey en un segon pla que la banda no li havia donat mai. Ocupen el lloc que abans ocupava el riff.
«The Old Hotel» (4:21) obre amb Casey fent de locutor d’un programa de ràdio de matinada, que és la imatge de la qual surt tot el disc: els Estats Units com un hotel vell, cada cançó una habitació, cada habitació un hoste que no se’n va. L’artifici aguanta perquè Casey no l’explica: el fa servir per entrar a les cançons i prou.
«Sounds We Cannot Hear» (5:26) va ser el primer avançament, al juliol, i hi ha la frase que resumeix el que li interessa aquesta vegada («it’s the weight you cannot bear / it’s the guilt you cannot feel»): el que hi ha al centre del disc és la capacitat d’anestesiar-se, més que la culpa. «Feed the Sewer» (4:36) hi torna des del soroll, amb la intel·ligència artificial i la informació adulterada com a tema, i «Lavender – Gospel» (4:10) acaba d’arrodonir la idea d’anar delegant a les màquines el que costa de mirar.
«The Knife Dream» (5:59) és el moment que se’n va més lluny: arranjament lent, poc cos rítmic i una tensió que no descarrega mai. A «Third Country» (4:38) Greg Ahee hi treu un to d’exòtica dels anys cinquanta que a una banda de post-punk de Detroit no se li suposa, i el resultat sona a desert més que a ciutat. Tanca «Checking Out» (7:42), el tall més llarg del disc amb diferència i l’únic que es permet estirar-se.
Ho ha produït Dave Fridmann al seu Tarbox Road Studios, a l’estat de Nova York, i es nota en la densitat: hi ha molta cosa sonant alhora i tot es desa en un espai que sembla més petit del que és. És el setè disc de la banda i arriba tres anys i tres mesos després de Formal Growth in the Desert (Domino, 2 de juny del 2023), que en durava trenta-set i mig; aquest en fa quaranta-cinc.
Vuit dels nou talls es mouen entre 4:06 i 5:59 i tots segueixen el mateix pla: entrada, acumulació, Casey dient-ho cada cop més fort. La paleta és nova; el que pinta no s’ha mogut de lloc. Només «Checking Out» trenca el motlle, i ho fa a l’últim tall, quan ja no hi ha temps de veure què hauria passat si la banda hagués provat això mateix cap al mig.
Nou talls, quaranta-cinc minuts, Domino, 25 de setembre. Joe Casey (veu), Greg Ahee (guitarra), Scott Davidson (baix) i Alex Leonard (bateria).
Valoració: 8/10
Text de Marçal Bonastre