Post-rockFolk & World
InFiné · 25 de setembre del 2026
La regla de CELLS es pot enunciar en una línia: tot el que sona al disc surt del violoncel de Gaspar Claus, amb dues excepcions. La percussió, els greus que semblen sintetitzadors i les textures que omplen el fons són el mateix instrument passat per màquines. «Aquests sons van ser transformats, passats per màquines, digitalitzats, estirats, de vegades metamorfosats en textures sintètiques o fins i tot en percussió», hi ha explicat ell. «No és una trobada entre el violoncel i l’electrònica: és una història de transformació.» «Ecstasy» (4:15) és on el procediment arriba més lluny i on costa més de creure que allò va començar amb un arc.
El disc es va fer a l’Al Viento, l’estudi que Claus es va construir a Banyuls-sur-Mer després de marxar de París, i hi va treballar un any i mig amb el productor Basile3, i el va gravar entre l’hivern i la primavera del 2025. La mescla és de David Chalmin, col·laborador de sempre, i la masterització d’Alexis Bardinet. Aquella geografia no és anecdòtica: el disc mira a la Mediterrània i el tanca «El Paradís Són Els Altres» (7:10), el tall més llarg i l’únic títol en català d’un àlbum que els té en francès i en alemany.
«Colaïdo» (2:03) porta el nom del veler del seu pare, el guitarrista flamenc Pedro Soler, mort el 3 d’agost del 2024 a Molitg-les-Bains, a una hora escassa de l’estudi. Pare i fill havien publicat dos discos junts per a InFiné, de diàleg entre el violoncel i la guitarra flamenca, i aquests dos minuts de textura lenta són l’única vegada que el nou disc mira enrere de manera explícita. «La peça està impregnada d’aquest record, inevitablement tenyit de nostàlgia», hi ha dit Claus.
«Cupidon» (4:23) és l’única veu de tot el disc: Matt Elliott, de The Third Eye Foundation, hi canta una lletra del mateix Claus. «Die Wahl der Vögel» (4:00) hi deixa entrar el cant d’una mallerenga carbonera, i «Désir des astres» (4:12) havia estat escrita per a un documental que la va acabar rebutjant: Claus la va refer cap a l’audàcia en comptes de la malenconia i la va posar de segon tall.
Cinc dels deu talls no arriben als 4:20 i tres funcionen com a enllaç més que com a peça («Cells», 2:33; «Colaïdo», 2:03; «Die Wahl der Vögel», 4:00), de manera que el tram central avança per acumulació de textures del mateix origen sense que cap cosa de fora en trenqui la superfície. L’única que ho fa és la veu d’Elliott, i hi surt una vegada, quatre minuts dels cinquanta. La regla que fa el disc és la mateixa que l’estreny.
Cinc anys després de Tancade (InFiné, 2021), Claus reconeix que no va ser fàcil: «L’àlbum es va resistir molt abans de prendre forma. Vaig passar per dubtes i per preguntes, fins i tot per moments en què vaig pensar a deixar-ho.» Deu talls, cinquanta minuts, InFiné, 25 de setembre.
Valoració: 7.7/10
Text de Marçal Bonastre