Progressive Rock
Cuneiform Records · 27 de febrer del 2026
Quinze peces per a guitarra elèctrica sola, sense bateria, sense teclats i sense veu. L’objectiu que hi posa Frédéric L’Epée és explícit: donar a l’elèctrica un repertori de recital com el que té la guitarra clàssica, sense solos ni efectismes, amb l’èmfasi en la varietat del so. Contre Courant continua el que havia començat amb 12 pieces for solo electric guitar (2023) i surt per Cuneiform, que no és el primer segell on aniries a buscar música tranquil·la.
El títol es llegeix diferent quan L’Epée explica d’on ve el to. «Sense pensar-hi ni buscar-ho, la música que he creat aquests últims anys ha pres molt sovint la forma d’un acte terapèutic», escriu, i ho lliga amb el declivi del món occidental: mentre alguns hi planten cara, diu, altres treballen per alleujar el patiment, «més aviat com un cuidador».
El programa va de «Festina Lente» (5:12) a «Le Ciel après nous» (8:38), que és la peça llarga i la darrera. Hi ha dues peces amb el mateix nom i mides oposades, «Heavy Current N°1» (1:56) al quart lloc i «Heavy Current N°2» (5:09) al dotzè, de manera que la fricció que anuncien està racionada a consciència. «Regain» (0:53) és el tall més curt i fa de porta del final, i «Les Sonneurs» (7:23) porta tres subtítols dins d’una sola pista: «Le Timide enjoué», «L’Impatient» i «Le Romantique».
Seixanta-set minuts d’un sol instrument, amb la dinàmica continguda a propòsit, demanen a qui escolta una disposició que el disc no sempre recompensa: les cinc peces de menys de tres minuts («Sarabande», «Heavy Current N°1», «Pluie Inversée», «Anchor» i «Regain») sumen deu minuts que funcionen com a trànsit entre les que sí que tenen desenvolupament. Jo me l’he escoltat per trams i sospito que està pensat així, però el disc no ho diu enlloc i el format d’àlbum de seixanta-set minuts diu el contrari.
Quinze talls, seixanta-set minuts, Cuneiform Records, 27 de febrer, que és la data del segell; les plataformes de streaming el van posar el 20 de març. L’Epée va liderar Philharmonie del 1988 al 1997 i des del 2002 porta Yang, un quartet de dues guitarres, baix i bateria. De la seva música en solitari ell en diu que és «íntima, introspectiva i secreta».
Valoració: 7.5/10
Text de Guillem Cardós