Progressive RockPost-rock
Autoedició · 9 de gener del 2026
«Dramma Sul Ponte» dura nou minuts i cinquanta-quatre segons i és el tall més llarg dels cinc. Correspon al motí i a la presa del pont de comandament, i és on el quartet es juga el disc: el violí de Silvia Maffeis treballa al registre agut, el piano de Francesca Badalini hi deixa anar grups de notes curts i percussius, i la bateria de Teo Ravelli empeny la peça cap endavant sense donar-li mai una mètrica estable. La peça va saltant entre passatges gairebé silenciosos, de cambra, i erupcions de banda elèctrica sencera, i no es queda en cap dels dos llocs prou estona per fer-se’l seu.
Badalini treballa amb la Cineteca Italiana des del 1999. Són un grup de Milà dirigit per Badalini, pianista i compositora, i el que fan en directe és posar música nova a cinema mut de la primera dècada del segle XX, en col·laboració continuada amb la Cineteca Italiana. Aquest és el seu segon disc llarg, un any i vuit mesos després de «Decimo Cerchio (L’Inferno 1911 O.S.T.)», que van fer amb el cantant Claudio Milano. De la veu no en queda res: ara el grup és Badalini al piano i a les guitarres elèctriques, Maffeis al violí, Andrea Grumelli al baix fretless i a l’electrònica, i Ravelli a la bateria.
La resta de l’obra reparteix els cinc actes de la pel·lícula del 1925 en cinc moviments. «Uomini E Vermi» obre amb cinc minuts i cinquanta segons de pressió baixa i sostinguda: una línia de baix elàstica, acords de piano lents i la guitarra de Badalini entrant amb riffs distorsionats per sobre d’unes textures de sintetitzador. «Il Morto Chiama», set minuts i sis segons, és el més quiet, amb la guitarra en un timbre net, de campana, i el violí dibuixant línies llargues sobre un teclat fosc. I «La Scalinata Di Odessa» comença amb acords de piano sense pressa i ornaments de fretless abans de trencar-se, que és exactament el que fa l’escena que acompanya.
El disc està escrit per acompanyar una versió de la pel·lícula acolorida amb intel·ligència artificial. Ni el disc ni la seva presentació expliquen aquesta decisió, i es tracta d’una obra de 1925 pensada en blanc i negre. Escoltat sol, a més, el contrast entre el silenci i la banda sencera demana que el que escolta hi posi les imatges: a «Una Contro Tutte», que tanca amb nou minuts justos i acaba en suspensió, se m’ha fet difícil saber si l’epíleg de piano i violí és una conclusió o la falta d’una.
Quaranta-un minuts, cinc talls, sense segell: el disc va sortir el 9 de gener del 2026 al Bandcamp del grup, i al cap d’una setmana en edició física a Itàlia. És el segon treball d’un quartet que fins ara havia fet aquesta feina només en sala.
Valoració: 8.3/10
Text de Guillem Cardós