Progressive Rock
29 de maig del 2026
«Ombius» dura set minuts i trenta i és on el trio neerlandès ensenya del tot què sap fer: una guitarra de fuzz espès amb el to que Stefan Koglek va fixar a Colour Haze, una melodia de sintetitzador de ciència-ficció per damunt i una base que es gronxa sense accelerar mai.
Mantra Machine es descriuen ells mateixos com a «improvisacions psicodèliques instrumentals interestel·lars i plenes de fuzz», i el tercer disc llarg els arriba amb un membre nou: Selwyn Slop, que hi posa baix, guitarres i Mellotron al costat de Paul Geerts (guitarres i samples) i Jeroen Schippers (bateria i sintetitzadors), tots dos a la banda des del 2012. A «Numerando» (5:56) les dues guitarres i el baix treballen alhora i el grup sona el doble de gran del que és.
El tall que dona títol al disc (6:57) es passa la meitat en una amenaça continguda, amb cops de bateria espaiats, i no es desferma fins a l’últim terç. «New Horizons» arrenca de pressa i amb un aire simfònic, i aterra en un final de fuzz i brunzit.
El repartiment dels trenta-tres minuts i cinquanta-vuit segons juga en contra. Els quatre primers talls n’ocupen vint-i-sis i escaig i els dos últims es reparteixen els set minuts i mig que queden, de manera que el disc dedica dues terceres parts a construir i s’acaba amb presses. «Circulation» (3:36), que és el tall que més s’aparta del conjunt amb el seu aire de folk psicodèlic, és també el més curt de tots.
És el tercer disc llarg del grup: el van penjar ells mateixos a Bandcamp l’1 de maig i va arribar a les plataformes el 29.
Valoració: 7/10
Text de Guillem Cardós